16-8-16_Entrevista Pablo González y VOZES en LaVanguardia
Pablo González, fundador del projecte Vozes i president de Músics per la Pau
53 anys. De Maracay (Veneçuela), visc a Barcelona fa 13 anys. Em vaig formar amb el mestre Abreu i en la Guildhall School of Music de Londres, de la qual sóc professor associat. Separat, dos fills. És fonamental l’accés a la cultura i l’art per a tothom.

“Que els nens puguin brillar amb l’alegria del ‘jo puc’”

Cadena de favors

El projecte Vozes (crear orquestres en barris amb nens desfavorits a qui es faciliten instruments i formació), com també l’ Orquestra Simfònica Internacional de Vozes, va néixer i és com una cadena de favors. Un home genial, el mestre Abreu (músic, economista, polític…), va crear-ne el concepte: formació musical alhora que el nen forma part d’una orquestra, la qual cosa educa en companyonia, valors, compromís i autoestima que reverteix quan algun d’aquells nens aconsegueix ser un excel·lent músic o un director d’una nova orquestra. El resultat d’aquella cadena de favors és la pròpia vida de Pablo González. I també la música torna el favor a qui és capaç d’entregar-s’hi. Actuaran a la plaça Catalunya el dia de la Mercè.

Un fet fonamental en la seva vida…

Conèixer el violoncel als 14 anys. Jo ja tocava la guitarra, però aquell so…

Amor a primera vista?

Estava en una festa, hi havia molts músics i entre ells un jove de 20 anys amb el seu violoncel; el seu so em va fascinar. Però jo no podia somiar tenir-ne un ni pagar-me les classes.

Família sense recursos?

Em vaig quedar orfe de pare als quatre anys. La meva mare era modista i ens va tirar endavant tots quatre com va poder.

I com es va convertir en violoncel·lista?

Va ser màgicament fàcil. “Necessito estudiar aquest instrument”, li vaig dir a aquell noi. “D’acord –em va dir–, quedem demà a casa meva per anar a l’ Orquestra Juvenil de Maracay”.

Així de fàcil?

Així de fàcil. Em van deixar un violoncel i vaig començar les classes per integrar-me en l’orquestra, però jo volia el meu propi violoncel. Hi havia una senyora a qui la meva mare li feia els vestits que era gerent d’un banc, i li vaig demanar un préstec.

L’hi va concedir…

Sí. Al cap d’un mes em van dur a Caracas a una gran trobada d’orquestres juvenils amb 500 músics, tots tocant alhora. Em va impressionar.

Les dirigia el mestre Abreu?

Sí, quina energia! Al cap de dos anys vaig decidir, després d’acabar el batxillerat, anar-me’n a Caracas a afegir-me a la fundació de l’ Orquestra Simón Bolívar i durant 20 anys vaig ser-ne violoncel·lista.

Guanyant-se la vida?

Becat quatre anys gràcies al mestre Abreu fins que l’orquestra es va professionalitzar. Mentrestant anava a fer cursos d’estiu a Anglaterra, on el mestre de direcció em va convidar a formar part de la seva càtedra.

Vostè deu ser un geni del violoncel.

I ara! Va ser una sort conèixer les orquestres juvenils i que entrar-hi fos una benvinguda.

No sigui modest.

És cert que la meva carrera com a violoncel·lista va ser ràpida, tinc facilitat amb l’instrument, i això va ser un plus. I posteriorment, quan van veure les meves aptituds com a director d’orquestra, vaig entrar al Royal College of Music de Londres a través de concurs.

Alguna vegada havia fantasiejat amb ser director d’orquestra?

La meva mare explica que de molt petit sempre pujava a una cadira a dirigir l’ Al·leluia. Però el mestre Abreu atorgava a qui veia amb aptituds la responsabilitat i l’honor de crear orquestra en altres llocs de Veneçuela i fins i tot de Llatinoamèrica.

Era un visionari.

Va decidir crear orquestra a les zones marginals sense cap pretensió, però a tots els barris va trobar talent i va crear l’esquema d’una nova i revolucionària formació musical. Llargs assajos i grans missatges.

Quin el va impactar?

Donar-li l’oportunitat a una persona que no en té, que el seu esperit creixi a través de la música, i que així aflori una cosa prou poderosa per aconseguir que surti de la pobresa. Aquest llegat és un valor que no té preu.

Quantes orquestres ha fundat?

Més de cinquanta en les quals s’atén a més de 900.000 nens. Jo volia ser allà, al camp de batalla formant orquestres. Nosaltres vam obrir aquella bretxa i per això ens vam formar als millors llocs.

Com va arribar a Barcelona?

La part difícil és que a Caracas per robar-te unes vambes et poden matar. La gent va armada. Nois de 12 i 13 anys van armats. I si tens dos fills petits…

Va venir aquí sense feina?

Sí, però a Londres vaig treballar al Departament d’Informàtica Musical del Royal College per ajudar a pagar la meva beca i vaig aprendre a reparar ordinadors, canviar discos durs…

La seva humilitat li obre portes.

A Barcelona la Seat va fer un curs de maneig de software per a la línia de producció de cotxes, vaig fer-lo i em van contractar . Una feina dura, però em va permetre tenir l’estabilitat econòmica per crear el projecte Vozes.

Pacient i tenaç.

Vam començar creant un cor de quinze nens a l’ oratori Sant Felip Neri gràcies a la generositat del capellà, i des del primer dia els vaig dir als nens que serien els fundadors d’un gran projecte musical: una gran orquestra.

Que il·lusionant!

De quinze en queden set que han après a tocar un instrument i avui són primers llocs de l’ Orquestra Internacional de Vozes. Vam començar conjugant els assajos amb concerts immediats a les places, esglésies, asils…

Bonic procés.

Quan vam començar, el procés migratori a Espanya era descontrolat i vam ser una eina d’integració. Onze anys després, aquells 15 nens s’han convertit en 480 atesos en diferents espais i barris.

Què ha après durant aquests anys?

S’està tancant un cercle que uneix aquell nen pobre que vaig ser, enamorat d’un violoncel, al qual se li va donar la possibilitat de somiar, i l’home que avui pot tornar aquella possibilitat a tants nens a través de Vozes.

L’entenc.

Que puguin brillar amb l’alegria de “jo puc continuar endavant amb la vida”.

IMA SANCHÍS

2 comments. Leave new

Azucena Gil,amiga de María Elena.
17 de novembre, 2016 23:54

Bravo por la tenacidad y constancia..ADelante..

Hola Azuzena,

Muchas gracias por tus palabras. VOZES sigue con la misma ilusión o más, si cabe, que cuando empezó en el 2004.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *